Ir al contenido

Pisología Social de la Comunicación/D3b

De Wikilibros, la colección de libros de texto de contenido libre.

Recepción de los medios

[editar]

Presentació El treball que elaboraré es basa en una tesi en que s’estudien les diverses teories sobre la influència que tenen els contextos en que es dóna la recepció dels mitjans en les seves interpretacions i visualitzacions.

Cos

Introducció

Pel que sembla, l’anàlisi de la recepció va començar en els 80 com a nou corrent crític. Aquesta crítica s’encarava en dues branques: per una banda cap a la reconceptualització de les audiències, de manera més teòrica, i per altra banda i en el terreny ontològic i epistemològic, sobre la manera de definir la pròpia activitat de fer recerca. Amb aquest fet, el canvi important que s’introdueix en la investigació és que es comença a contextualitzar també la recerca. Les alternatives que es proposen a diferencia de les investigacions anteriors són, per exemple, la interdisciplinarietat, la combinació de metodologies, una major reflexió sobre la contextualitat de l’objecte d’estudi i la relació entre l’objecte i el subjecte en el treball de camp. Un exemple d’aquesta nova forma d’investigació, la trobem a Jensen i Rosengren (“Five traditions in Audience Research”) que van analitzar la recerca que havia hagut en l’àmbit dels efectes de les audiències i que proposava una nova forma d’”anàlisi de la recepció”. Pertti Alasuutari parla sobre tres fases de la recerca sobre audiències dins els estudis culturals: - Màxima difusió semiòtica, proposta de la teoria de la codificació/decodificació d’Stuart Hall; - Estudis etnogràfics de l’audiència, gran increment del nombre d’estudis empírics de caire qualitatiu; l’atenció dels estudis recau als contextos socials on els mitjans adquireixen la funció de mediadors culturals. Sorgeixen nous temes com les funcions de la televisió en l’àmbit domèstic, el paper en la vida quotidiana o en la distribució dels rols dins la família. - Definició de les audiències com a “construccions” del discurs social i acadèmic, aquí apareix una reivindicació interessant sobre el paper polític que els investigadors tenen en la definició dels conceptes socials sobre les audiències. Aquestes investigacions de Jensen, Rosengren i Alasuutari reben un crítica: es limiten al “món anglosaxó”. Com alternativa es dóna la inclusió de la geografia cultural, que estudia les diverses cultures, la difusió d’elements culturals, les representacions i els paisatges culturals així com les transformacions que provoquen les cultures en el seu ambient.

Espai geogràfic, o geografia humana?

En aquesta tesi es parla molt sobre l’espai de recepció, és un concepte molt abstracte que al principi hem va costar molt entendre, per aquest motiu considero treballar-lo més profundament. No es tracta d’un espai físic, “parte que ocupa cada objeto sensible” (RAE); encara menys d’un espai, “relativa nada o vacío del universo” (wikipedia); es tracta, segons el meu parer, d’un espai geogràfic “espacio en el que se desenvuelve el ser humano y por consiguiente es una construcción social”.

Diferents autors han parlat al llarg de la història sobre aquest concepte. Abans de nombrar les seves teories es podria fer una primera pinzellada. Si l’espai (físic) fa referència a un lloc que ocupa alguna cosa i la geografia és la ciència que estudia el medi ecològic i les societats que l’habiten, podríem apropar-nos al terme dient que parlarà del lloc que ocupen les societats. Els grecs, ja parlaven de la ecúmene. Per a ells aquesta es refereix al conjunt del món conegut per una cultura, a aquella porció de la Terra permanentment habitada. Es relaciona estretament amb la geografia humana. Es pren la Terra com a estatge de la espècie humana i interroga la relació d’interdependència entre la humanitat i el seu hàbitat. La cultura grega es pregunta sobre el món habitat des del seu punt de vista a “l’Orient mediterrani”. Els grecs són el centre del món habitat i de la etnografia. A partir de la seva forma d’habitar la terra (una vida sedentària, institució de la ciutat i santuaris), avaluan altres formes de vida que es distingeixen pel seu hàbitat. El punt de vista geogràfic es confon amb l’etnogràfic. Es produeix un canvi en la definició de la Terra com a espai continu, una esfera amb dimensions, per passar a delimitar las seves zones habitades, donant lloc a d’altres ecúmenes, a part de la grega. El coneixement de la Terra els porta a conèixer altres espais, deserts i habitats, i altres formes d’habitar. La cartografia contribueix a precisar les localitzacions i distribucions; les escoles geogràfiques nacionals desenvolupen els seus interessos i mètodes. La teoria d’una sola ecúmene en la Terra desapareix encara que es preservi amb algunes teories filosòfiques, com en el cas de Kant que al exposar e, deure del ciutadà troba que: habitar la Tierra es comportarse como un ciudadano del mundo. La qüestió de la ecúmene es reformula a la geografia humana en la que Vidal (Principes de géographie humaine, 1921) utilitza la paraula per denominar la relació de la Terra amb la humanitat: “Por encima del localismo, del cual se inspiran las concepciones anteriores, las relaciones generales entre la Tierra y el hombre se actualizan (...). Las soledades oceánicas dividieron a las ecúmenes durante mucho tiempo, ignorándose unos a otros (...). Hoy en día todas las partes de la Tierra entran en relación, el aislamiento es una anomalía que parece un desafío". La evolució d’una humanitat dividida en ecúmenes distintes cap a una sola ecúmene unida dóna pas al principi d’unitat terrestre que funda la geografia humana. Max Sorre desenvolupa aquest concepte de la “ecúmene unida” de Vidal i arriba a dir que la Terra és, davant de tot, un hàbitat en el sentit biològic, on el gènere humà viu i es reprodueix, dividint-se en si mateix en races adaptades als diferents medis. Comença a visualitzar-se que és un espai relacionat amb la societat. Max sorre fa de la ecúmene una noció clau de la geografia humana. Anys després, encara que ja semblava que havia arribat el final de la geografia clàssica, O. Dollfus, se la torna a trobar i pretén reduir a aquells que intenten reformular el projecte geogràfic: “El dominio del espacio geográfico en su sentido más amplio es "la epidermis de la Tierra”, es decir la superficie terrestre y la biosfera. En una acepción que no es más que en apariencia más restrictiva, es el espacio habitable, la ecúmene de los antiguos, allí donde las condiciones naturales permiten la organización de la vida en sociedad. Hasta una fecha reciente la ecúmene coincidía más o menos con las tierras cultivables y utilizables para la agricultura y el pastoreo. Los desiertos donde la irrigación es imposible, el dominio glacial de las grandes altitudes y de la alta montaña estaban excluidos de ésta. Esta noción de la ecúmene debe ser revisada. El geógrafo Max Sorre, que la ha desarrollado y empleado extensamente lo constataba él mismo”. A. Berque proposa entendre la relació ecològica entre l’home i la Terra habitable cap a una reflexió ontològica que té en compte el caràcter humà de la Terra i el fonament terrestre de la humanitat. Aquesta interrelació que Berque troba s’apropa a la definició de l’espai geogràfic. Tots els punts de l’espai geogràfic es localitzen a la superfície de la Terra, definint-se per les seves coordenades i per la seva altitud, però també pel seu emplaçament. Com a espai localitzable, l’espai geogràfic és cartografiable. Més endavant, Jamesom (1986) reivindicarà una “cartografia social”, mapes que “permetin la representació situacional”, relacionar els imaginaris dels èssers socials amb les condicions relas de la seva existència. A l’anàlisi de l’espai geogràfic, es surt del que està present, del que és visible, per entendre la importància de les herències i la velocitat de les evolucions, per desxifrar els sistemes que són les estructures que actuen sobre l’espai. el espacio. El análisis de un paisaje urbano es revelador de su historia y de sus condiciones de desarrollo, y muestra el peso del pasado en la organización del espacio urbano en la época contemporánea. Se han llevado a cabo distintos intentos de clasificación de los espacios geográficos y el criterio fundamental que se ha seguido es el de orden espacial aunque otras clasificaciones podrían basarse en clima o incluso en los niveles de desarrollo (países desarrollados o subdesarrollados). El análisis y comprensión de los fenómenos localizados en un espacio geográfico pasan por el uso de documentos cartográficos donde son seleccionados elementos distintos según las escalas utilizadas. La acción humana tiende a transformar el medio natural en medio geográfico, y aunque la historia humana sea mínima para la historia de la Tierra, ostenta a una posición principal para la explicación y comprensión del espacio geográfico.


Space makes difference

Per parlar de contextualització, hem de parlar d’espai. La geografia cultural ha reivindicat una major reflexió sobre aquest terme. La importància de l’expressió “space makes difference” recau en que té dos significats molt importants, per una banda, considera que l’espai es té en compte en la nostra definició de les coses i, per altra banda, té en consideració que l’espai crea diferència. Buscant un exemple que expliqui millor aquests dos significats de l’espai podria dir que mentre que un corb inclou en les seves definicions, en el seu vol, unes percepcions determinades perquè el seu espai es mou amb el seu vol, un arbre no pot incloure en les seves definicions el moviment, ja que el seu espai és estàtic. De la mateixa manera que les seves definicions inclouran espais diferents, aquest espai els conduirà a ser diferents entre ells. Sobre aquesta dualitat del terme espai parla la geografia cultural i extreu que és impossible parlar sobre l’espai i les relacions socials que s’hi produeixen utilitzant definicions absolutes ja que ni les relacions ni l’espai poden ser considerats fixos ni de manera homogènia. Walter Fisher (aportación) al paradigma narratiu, “toda comunicación con sentido es una forma de historia que da sentido a nuestra experiencia”, entenem la vida i fem les coses en base a la història que construïm a partir dels nostres actes i decisions i, de la mateixa manera, aquests actes i decisions ens porten a una història de vida específica. No existeix, un únic camí a seguir a les nostres vides; no hi ha una estructura prefixada sinó que som nosaltres els que a través de les nostres eleccions decidim donar un sentit o altre a les nostres vides. Partint d’aquestes decisions seguim una inèrcia amb les nostres accions prèvies, per tant, acabem formant una història coherent, ja que de no ser així, ens crearia ansietat. Per exemple, quan un jove decideix anar a viure amb la seva parella està creant la seva història i formant expectatives de futur coherents amb aquesta història, en aquest cas coherent a la vida en parella.

L’espai inclou la diversitat i és definit de manera diferent segons com és percebut i viscut històrica i culturalment. Clua Infante (2001) fa una reflexió sobre com els polítics radicals pensen que aquesta interrelació entre espai i diferència s’ha d’explicar en termes de desigualtats i lluites de poder. Fa referència a Jameson, que diu que el capitalisme avançat imposa unes condicions materials a la representació social de l’espai ( mundialització de la forma de mesurar el temps, forma d’entendre els espais públics i privats, forma de moure’ns, la creixent individualització en contra de l’organització col•lectiva, etc.); qüestions que afecten la forma que tenim de veure l’espai i de veure’ns en ell representats. Es tracta d’una crítica al capitalisme com a mode de producció d’un discurs hegemònic que oculta allò diferent perquè és vist com a problemàtic i desproblematitza les desigualtats a través de termes com a multiculturalisme, que amaguen la diversitat creant espais determinats on s’estanquen aquestes.

En termes generals, es treu la conclusió de que s’ha de fugir de les generalitzacions i acceptar la complexitat de la definició, i en el cas de les audiències, dels contextos de recepció. Així, de les investigacions de les audiències, es critica que han tractat el tema com donat per descomptat, fent afirmacions com a veritats però que en realitat són hipòtesis, és a dir, que s’ha considerat el discurs d’audiències a partir de les agències i sense tenir en compte la opinió real del públic. David Morley (1996) parla d’una “geografia de la societat”, amb això fa referència a la necessitat d’una geografia que ens permeti reconèixer la complexitat de la definició dels contextos de recepció i fugir de les generalitzacions al voltant de la globalització. James Hay (1996) afegeix que <<”definir” les audiències és un projecte espacial. Ens subratlla el fet que escoltar, llegir i veure tenen lloc en situacions particulars i a través d’un món social organitzat geogràficament.>>


Mitjans i paisatge

Fredric Jameson (1986) parla de la “deslocalització dels esdeveniments”. Per explicar això pren com a referència la “paranoia de l’alta tecnologia”, amb la que explica que encara que es magnifiqui la discursiva de les potencialitats dels nous avenços en comunicació, la possibilitat d’accés a la tecnologia és desigual en diferents realitats socials. Es queixa de que el discurs de les noves tecnologies no es preocupa de perquè es donen aquestes desigualtats socials i on es donen. Per aquest motiu, Jameson reivindica una “cartografia social”, mapes que “permetin la representació situacional”, relacionar els imaginaris dels éssers socials amb les condicions reals de la seva existència. Com diu Valera (aportación) (1997) “Un espacio simbólico urbano será aquel elemento de una determinada estructura urbana, entendida como una categoría social que identifica a un determinado grupo asociado a este entorno, capaz de simbolizar alguna o algunas de las dimensiones relevantes de esta categoría, y que permite a los individuos que configuran el grupo percibirse como iguales en tanto en cuanto se identifican con este espacio así como diferentes de otros grupos en base al propio espacio o a las dimensiones categoriales simbolizadas por éste.” Es distingeixen varies dimensions categorials que doten de sentit significatiu la identitat social urbana. Trobem la dimensió territorial, que fa referència als límits geogràfics definits pels subjectes que s’identifiquen en base a una determinada categoria urbana; la dimensió psicosocial que fa referència a la qualitat de les relacions socials percebudes pels seus habitants (Reid y Aguilar, 1991), en funció de la qualitat de vida que representen (Francis, 1983), o en funció de l’estatus o prestigi social conferit als seus habitants (Firey, 1974); dimensió temporal, en la mesura en que un grup es senti històricament lligat a un determinat entorn capaç de definir-se en base a aquesta història comú i diferenciar-se d’altres grups que no comparteixen el mateix “passat ambiental”; dimensió conductual, conjunt de pràctiques socials pròpies dels integrants d’una mateixa categoria social urbana; dimensió social, el contingut d’una identificació comunitària dependrà de la composició social de la comunitat en la que es dóna la realitat des de la qual construirem aquesta identitat; dimensió ideològica, són la expressió d’ideologies socials imperants en un determinat context. L’estudi de Valera es centra en com es construeix socialment la categoria social urbana “barri” com a referent d’identitat pels seus habitants a partir dels aspectes ambientals i, concretament, de determinats espais simbòlics, però es podria generalitzar a les dimensions socials que divideixen a les societats en cultures diferents. Cal tenir en compte la situació de cada cultura en la que es dóna la recepció dels mitjans és totalment diferent perquè s’identifiquen amb una simbologia i unes característiques determinades que l’identifiquen com iguals entre ells i diferents als altres. Entrem en l’eterna discussió el marxisme sobre si es pot separar la realitat de la seva construcció social, donant importància al paper de la ideologia en la nostra forma d’actuar, percebre i representar la realitat. Jody Berland (1992) contribueix en remarcar la importància de l’espai en la recepció dels mitjans. Berland diu que “en localitzar les audiències en un ventall cada cop més ampli i més divers de disposicions, llocs i contextos, les tecnologies culturals contemporànies contribueixen a, i s’esforcen per, legitimar la seva pròpia expansió espacial i discursiva. Això vol dir que aquesta producció de textos no pot ser concebuda fora de la producció d’espais.” Com ja es va dir a la introducció, no s’ha aprofundit en els contextos sinó que s’ha contextualitzat la pràctica de l’audiència en un entorn social donat per descomptat, basat en la capacitat de les audiències de resistir el missatges hegemònics.


Els mass media

Els mitjans de comunicació són considerats part important en el procés de construcció de significats, però aquests significats no solament deriven de les lectures de les audiències, també dels diferents usos que es fan dels mitjans. Roger Silverstone (1994) fa una reflexió sobre com les tecnologies han ajudat en la configuració de nous espais. Segons aquest autor, la televisió ha redefinit els espais on es donen les relacions socials en el dia a dia, cada vegada més reduïts i símbol de la societat de benestar. Parla sobretot de dos espais: espai domèstic, que fa referència a la “sala de estar” on conviuen diferents realitats (fenomenològica, social i material) i l’espai suburbà, on es manifesta el capitalisme avançat a través de l’expansió de barris per a la classe mitjana seguint el model britànic (cases adossades). Silverstone rep una critica per part de Tufte, que considera que els seus espais no són aplicables a qualsevol context, ja que la recepció i la vida quotidiana no són solament dins de la llar, ¿les persones no tenen mobilitat? ¿solament veuen la televisió? Berland reivindica que no s’ubiqui a les audiències solament en l’àmbit del consum, també en la producció d’escenaris. Des dels estudis culturals, les audiències van passar de ser considerats una massa passiva a lectors actius que decodificaven i recodificaven els missatges dels mitjans segons el seu entorn. En la teoria es té en compte aquesta observació, però a la pràctica, es continua parlant des del punt de vista del que observa. Blumer va fer una recerca en la que va preguntar a diferents executius de diverses cadenes com veien a les audiències. Va fer una tipologia de com podien ser considerades, com a: mercat, públic, fans, grup social o audiència involucrada. Els entrevistats no sempre definien la seva feina com guanyar audiència sinó també per donar qualitat. Blumer reflexiona de que aquestes respostes es donaven per la necessitat de noves estratègies (augmentar la qualitat) en el sistema per guanyar audiència ja que el consumidor té el poder, de manera que va extreure que consideraven al públic com un mercat.

Construcció d’identitats

Molts cops s’ha parlat de el poder que tenen els mitjans en la creació de d’identitats. La identitat cultural es pot definir com a sentiment de pertinença a un grup social o a un lloc en la mesura en que la persona es veu afectada per la pertinença a aquest grup, cultura o lloc. La geografia cultural ha vist com la identitat cultural és expressada en i a través de l’espai (realitat física, material i construccions culturals simbòliques). Potser, és ridícul parlar de identitat cultural en el temps de las desterritorialització, però Mitchell (2000) diu que “és més adequat entendre la desterritorialització com a simultàniament una reterritorialització, potser a una escala diferent.” Ja que “ni el territori ni l’espai poden simplement desmaterialitzar-se, ni de la mateixa manera tampoc les identitats estan deslligades dels espais que els dóna forma.” I acaba dient que “el què canvia és la geografia a través de la qual opera el poder”. Clua (2001) afirma que les noves tecnologies no tanquen finestres velles al obrir noves, sinó que canvia el paisatge de manera que podem mirar per les dues. La nostra vida té lloc a un espai que li dóna forma, som productes d’una biografia i d’una història col•lectiva. Segons Mitchell, la globalització suposa que es faci explícita una representació espacial d’un món que continua solcat en polaritzacions, invasions i èxodes, etc. Així, la reterritorialització significa la configuració d’espais comuns, d’unió, de l’ensorrament de murs, etc. (...)

Marina Fernández Zambrano